Unionistes, constitucionalistes, antinacionalistes. Paraules que poden definir políticament algun partit, però personalment ens sentim més identificats amb l’expressió “no nacionalista”, i el motiu és que: ésser no nacionalista a Espanya és ser moltes coses i totes pragmàtiques. És tenir un punt de vista taxatiu sobre la desigualtat, estar en contra de la reivindicació nacionalista a Espanya que és bàsicament la dels rics contra els pobres. El lema “Espanya ens roba” és un eufemisme de “Els espanyols pobres ens roben”. Més sincera era aquella campanya d’ “apadrinar a un nen extremeny”, criticar que els més indefensos del territori nacional poguessin tenir uns mínims gràcies a la generositat dels catalans. Qualsevol concepte de solidaritat entre ciutadans perilla davant de l’assetjament nacionalista, aquest és un dels problemes més greus que hem de denunciar i intentar solucionar els que ens sentim d’esquerres, els que hem d’assenyalar a l’autoproclamada paradoxalment “esquerra nacionalista”, com si per ser d’esquerres n’hi hagués prou amb dir-ho.
Els no nacionalistes hem de defensar la veritat, per exemple que els estudiants espanyols aprenguin una història comuna i objectiva, que no sigui la suma dels punts de vista bascos, catalans o madrilenys. Acabar amb la circulació de mentides i la seva influència en l’elecció dels nostres governants. Els no nacionalistes no hem d’actuar a la defensiva, hem de detallar un programa polític que retalli un altre tipus de perilloses vel·leïtats o somnis.
