Sobre transversalismos, mayorías alternativas, y otros cantos de sirena nacionalistas
Celebramos las fisuras en el bloque independentista, pero no la aproximación al mismo por parte de PSC y Catalunya en Comú
Desde IZQUIERDA EN POSITIVO vemos con moderado optimismo las noticias relativas a un supuesto e incipiente resquebrajamiento de la actual mayoría parlamentaria nacionalsecesionista en las instituciones políticas catalanas. Es evidente que desde hace tiempo se evidenciaban tensiones y fisuras entre los distintos agentes y sectores del procesismo –tanto por causa de una larvada rivalidad en su liderazgo, como por discrepancias políticas sobre los ritmos y estrategias para conseguir sus objetivos–, y que la unidad entre los mismos se mantenía únicamente gracias a la propia dinámica frentista en la que se habían embarcado y la necesidad de no mostrar debilidad ante las fuerzas constitucionalistas, especialmente tras la aplicación del art. 155.
Celebramos, sin duda, que los sectores más realistas de ERC se hayan atrevido por fin a decir que no a los delirios de grandeza y a las exigencias cada vez más descabelladas del pequeño Napoleón de Waterloo y de su masover de la Plaça Sant Jaume, embarcados en una frenética huida hacia delante que no busca ya más que aumentar la crispación y atizar las algaradas en la calle. Sin embargo, no olvidamos que los objetivos de unos y otros continúan siendo los mismos –la ruptura de los lazos de solidaridad entre las clases trabajadoras de Cataluña y el resto de España, y la imposición forzada e ilegal de un nuevo marco institucional en contra de la voluntad de la mayoría de las catalanas y los catalanes–, y que ambos han contribuido por igual a la dramática fractura social que hoy se vive en Cataluña.
Desaprobamos, en este sentido, los intentos de PSC y Catalunya en Comú de sacar partido de esa posible ruptura entre las fuerzas independentistas tratando de establecer nuevas mayorías transversales o de reeditar hipotéticos nuevos tripartitos. La momentánea suma de votos de PSC y ERC en la mesa del Parlament para frenar las pretensiones de Puigdemont y Torra de saltarse una vez más los dictámenes de los letrados y seguir desafiando las advertencias de los jueces ha sido oportuna y positiva, pero no debería ser precedente para nuevas colaboraciones que acerquen de nuevo al PSC hacia el soberanismo independentista. Y mucho más censurables todavía nos parecen las propuestas de Catalunya en Comú de convertirse en muleta de ERC y JxC para la aprobación de leyes y presupuestos, ante la pérdida de la mayoría parlamentaria independentista por la negativa de Puigdemont a aceptar la sustitución de los diputados huidos o encausados judicialmente.
Consideramos que al nacionalismo hay que derrotarlo políticamente en las urnas, no tratar de amansarlo ni compadrear con él tacticistamente. Y para ello es imprescindible y urgente, ya, la presencia en las instituciones de una fuerza política nítidamente de izquierdas, como IZQUIERDA EN POSITIVO, que se oponga frontalmente no sólo a los excesos antidemocráticos y populistas del nacionalsecesionismo a los que hemos asistido en los últimos años, sino también a las políticas de nation building que pacientemente han desarrollado todos los sucesivos gobiernos de la Generalitat de Catalunya –tanto los convergentes como los del Tripartito– desde 1980.
Grupo Promotor de IZQUIERDA EN POSITIVO
____________________________________________________________________________
Sobre transversalismes, majories alternatives, i altres cants de sirena nacionalistes
Celebrem l’esquerdament del bloc independentista, però no l’aproximació cap a aquest per part de PSC i Catalunya en Comú
Des d’IZQUIERDA EN POSITIVO veiem amb moderat optimisme les notícies relatives a un suposat i incipient esquerdament de l’actual majoria parlamentària nacionalsecessionista a les institucions polítiques catalanes. És evident que fa temps que s’hi evidenciaven tensions i fissures entre els diferents agents i sectors del processisme –tant per causa d’una larvada rivalitat en torn al seu lideratge, com per discrepàncies polítiques sobre els ritmes i estratègies per aconseguir llurs objectius–, i que la unitat s’hi mantenia únicament gràcies a la pròpia dinàmica frontista en què s’hi havien embarcat i a la necessitat de no mostrar feblesa davant les forces constitucionalistes, especialment arran de l’aplicació de l’art. 155.
Celebrem, sens dubte, que els sectors més realistes d’ERC s’hagin atrevit per fi a dir que no als deliris de grandesa i a les exigències cada vegada més eixelebrades del petit Napoleó de Waterloo i del seu masover de la Plaça Sant Jaume, embarcats en una frenètica fugida cap a endavant que no busca ja més que augmentar la crispació i atiar els aldarulls al carrer. Això però, no oblidem que els objectius dels uns i els altres continuen sent els mateixos –el trencament dels llaços de solidaritat entre les classes treballadores de Catalunya i la resta d’Espanya, i la imposició forçada i il·legal d’un nou marc institucional en contra de la voluntat de la majoria de les catalanes i els catalans–, i que tots dos han contribuït per igual a la dramàtica fractura social que avui s’hi viu a Catalunya.
Desaprovem, en aquest sentit, els intents de PSC i Catalunya en Comú de treure partit d’aquest possible trencament entre les forces independentistes tractant d’establir noves majories transversals o de reeditar hipotètics nous tripartits. La momentània suma de vots de PSC i ERC en la mesa del Parlament per frenar les pretensions de Puigdemont i Torra de saltar-se una vegada més els dictàmens dels lletrats i seguir desafiant els advertiments dels jutges ha estat oportuna i positiva, però no hauria de ser precedent per a noves col·laboracions que acostin de nou al PSC cap al sobiranisme independentista. I molt més censurables encara ens semblen les propostes de Catalunya en Comú de convertir-se en crossa d’ERC i JxC per a l’aprovació de lleis i pressupostos, davant la pèrdua de la majoria parlamentària independentista per la negativa de Puigdemont a acceptar la substitució dels diputats fugits o encausats judicialment.
Considerem que al nacionalisme cal derrotar-lo políticament en les urnes, no tractar de amansir-ho ni flirtejar-hi tacticistament. I per a això és imprescindible i urgent, ja, la presència en les institucions d’una força política nítidament d’esquerres, com a IZQUIERDA EN POSITIVO, que s’hi oposi frontalment no només als excessos antidemocràtics i populistes del nacionalsecessionisme com els què hi hem assistit als darrers anys, sinó també a les polítiques de nation building que pacientment han desenvolupat tots els successius governs de la Generalitat de Catalunya –tant els convergents com els de el Tripartit– des de 1980.
